1. Introducció
L’any 2007, el legislador estatal va voler reconduir els efectes causats per una legislació i jurisprudència molt allunyades de la realitat de les necessitats de la ciutat construïda. Així, interpretant els preceptes de la Llei de sòl 6/1998 —ja derogada—, el Tribunal Suprem havia establert que, un cop el sòl urbà quedava consolidat per la urbanització, no es podia «degradar» i considerar mai més com a sòl urbà no consolidat. Amb això, els propietaris d’un sòl urbanitzat arribaven a assolir un estatus inamovible i, si calia obtenir noves dotacions en sòl urbà, l’Administració les havia d’adquirir mitjançant compra o expropiació. Alhora, no existia cap mecanisme perquè la comunitat participés en els nous aprofitaments generats pel pla si aquests no podien associar-se a obres d’urbanització, noves o de reforma.
Aquesta legislació de 1998 i la seva interpretació comportaven que, lluny d’atendre les necessitats de l’urbanisme actual, el fet que el sòl urbà assolís la categoria de consolidat impedia exigir futures càrregues als propietaris d’aquest sòl, tot i que la realitat és que aquesta ciutat ja construïda pot generar nous aprofitaments sobre les seves preexistències. Així, l’eventual atribució d’aquests nous aprofitaments quedava sense mecanismes per exigir l’assumpció de cap càrrega vinculada. Era un resultat injust, ja que mentre la ciutat construïda no queda estancada i evoluciona per atendre noves necessitats, la legislació no permetia que el plusvalor generat per aquesta evolució contribuís a satisfer aquestes noves necessitats.
Sembla indiscutible que el futur dels nostres nuclis urbans exigeix que tinguem eines per actuar en els teixits existents, acollint actuacions que vagin més enllà de la tradicional i simple transformació total del sòl mitjançant la seva urbanització o reurbanització, ja que la ciutat ja urbanitzada mereix una gestió d’acord amb els nous temps. I aquestes actuacions no poden consistir en l’atorgament directe de nous aprofitaments, sense una correlació amb obligacions ajustades a un nou reequilibri a la ciutat.
Per posar fi a aquesta anomalia, la Llei de sòl 8/2007 —actualment recollida al Reial decret legislatiu 7/2015 (després del Text Refós de 2008, al qual s’hi afegí la Llei 8/2013)— va prescindir del concepte de consolidació del sòl i va establir un règim de deures i càrregues a partir d’una diferenciació tipològica de les denominades «actuacions de transformació urbanística». Es consideren actuacions de transformació urbanística: a) les d’urbanització (nova o renovada) i b) les de dotació; i són actuacions edificatòries: a) les de nova edificació i substitució, i b) les de rehabilitació edificatòria segons la LOE 38/1999.
Així doncs, la legislació vigent supera l’esquema de 1998 i permet, d’una banda, la reurbanització integral de la ciutat construïda; d’altra banda, pot produir-se una reforma o renovació de la urbanització d’aquesta ciutat; i finalment, és possible actuar sense necessitat d’urbanitzar o reurbanitzar, i si en aquest cas s’incrementa l’aprofitament, es generarà una actuació de dotació.
Per configurar aquest nou esquema, el legislador estatal abandona la regulació de les classes i categories de sòl, atribuint als legisladors autonòmics aquesta tasca si desitgen mantenir-les. Això sí, els deures dels propietaris ja no queden vinculats a les classes i categories de sòl, sinó al tipus d’actuació que es dugui a terme: transformació urbanística o edificatòria.
En aquest context, l’objectiu d’una actuació de dotació —que analitzarem més endavant en profunditat— és incrementar les dotacions públiques per reajustar-les tenint en compte els nous aprofitaments que pugui atorgar el pla, sense que hi hagi obres d’urbanització a executar. És a dir, s’imposen càrregues adaptades a la situació de fet concreta, reconeixent i respectant la consolidació de la urbanització, les edificabilitats i usos preexistents, però actuant precisament sobre l’increment que es generi amb l’aprovació del pla.
Aquesta previsió forma part del nostre ordenament jurídic des del 2007 però, encara avui —18 anys després—, no és una tècnica estesa en la nostra pràctica urbanística. Per tal de generar una certa sensibilització sobre la necessitat de la seva aplicació, en el present treball analitzem com els legisladors autonòmics han acollit la figura a les seves normes urbanístiques. Com és sabut, la legislació en matèria urbanística és competència de les Comunitats Autònomes (CCAA).
Les raons per les quals la tècnica de les actuacions de dotació s’està aplicant de forma dispar i poc extensa són dubtoses; ens temem que tenen més a veure amb les poderoses inèrcies en les nostres formes de fer i amb la dificultat d’incorporar innovacions que amb una real i objectiva manca de necessitat de la seva aplicació.
Tanmateix, no volem descartar que puguin existir altres motius, per la qual cosa el present treball intenta aprofundir en les característiques de la tècnica i en l’acolliment que ha tingut en la legislació vigent. Esperem que, a partir d’aquest estudi, puguin aflorar opinions i experiències de les persones que s’hagin plantejat el seu ús en els diversos territoris. Tant de bo aquesta pugui ser una de les conseqüències de la seva lectura.
2. La regulació continguda en la vigent legislació de sòl i rehabilitació urbana
L’actuació de dotació és una figura avui regulada als articles 7.1.b), 18.2 i 18.4 del Reial decret legislatiu 7/2015, Text Refós de la Llei de Sòl i Rehabilitació Urbana (en endavant, TRLSRU):
Article 7.1.b):
«1. A efectos de esta ley, se entiende por actuaciones de transformación urbanística:
…
b) Las actuaciones de dotación, considerando como tales las que tengan por objeto incrementar las dotaciones públicas de un ámbito de suelo urbanizado para reajustar su proporción con la mayor edificabilidad o densidad o con los nuevos usos asignados en la ordenación urbanística a una o más parcelas del ámbito y no requieran la reforma o renovación de la urbanización de éste».
Article 18.2:
«2. Cuando se trate de las actuaciones de dotación a que se refiere el artículo 7.1 b), los deberes anteriores se exigirán con las siguientes salvedades:
El deber de entregar a la Administración competente el suelo libre de cargas de urbanización correspondiente al porcentaje de la edificabilidad media ponderada de la actuación o del ámbito superior de referencia en que ésta se incluya, que fije la legislación reguladora de la ordenación territorial y urbanística, se determinará atendiendo sólo al incremento de la edificabilidad media ponderada que, en su caso, resulte de la modificación del instrumento de ordenación. Dicho deber podrá cumplirse mediante la sustitución de la entrega de suelo por su valor en metálico, con la finalidad de costear la parte de financiación pública que pudiera estar prevista en la propia actuación, o a integrarse en el patrimonio público de suelo, con destino preferente a actuaciones de rehabilitación o de regeneración y renovación urbanas.
El deber de entregar a la Administración competente el suelo para dotaciones públicas relacionado con el reajuste de su proporción, podrá sustituirse, en caso de imposibilidad física de materializarlo en el ámbito correspondiente, por la entrega de superficie edificada o edificabilidad no lucrativa, en un complejo inmobiliario, situado dentro del mismo, tal y como prevé el artículo 26.4, o por otras formas de cumplimiento del deber en los casos y condiciones en que así lo prevea la legislación sobre ordenación territorial y urbanística».
Article 18.4:
«4. Con independencia de lo establecido en los apartados anteriores, con carácter excepcional y siempre que se justifique adecuadamente que no cabe ninguna otra solución técnica o económicamente viable, los instrumentos de ordenación urbanística podrán eximir del cumplimiento de los deberes de nuevas entregas de suelo que les correspondiesen, a actuaciones sobre zonas con un alto grado de degradación e inexistencia material de suelos disponibles en su entorno inmediato. La misma regla podrá aplicarse a los aumentos de la densidad o edificabilidad que fueren precisos para sustituir la infravivienda por vivienda que reúna los requisitos legalmente exigibles, con destino al realojamiento y el retorno que exija la correspondiente actuación».
Així doncs, perquè existeixi una actuació de dotació (AD) ha d’haver-hi un increment d’aprofitament, que es genera quan el pla atribueix una major edificabilitat, augment de densitat o canvi d’ús.
Els deures es concreten en la cessió d’aprofitament i de dotacions, en proporció a l’increment de l’aprofitament. La primera cessió pot lliurar-se en metàl·lic, però pel que fa a la segona, semblaria inicialment que el legislador estatal exigeix que les dotacions siguin concretes, ja que només preveu la substitució per superfície edificada en complex immobiliari. Tanmateix, en remetre’s a la legislació urbanística, està permetent que aquesta cessió també pugui ser substituïda per metàl·lic.
Ambdues cessions poden ser objecte d’exempció si es tracta de zones amb un alt grau de degradació i inexistència material de sòls disponibles a l’entorn. Aquí el legislador entén que en aquests casos no hi hauria plusvalor suficient, en atenció al cost elevat de les actuacions (fins i tot reallotjaments).
Cal notar que de la regulació legal es desprèn que en les AD l’interès públic seria la millora dotacional del medi urbà i la participació de la comunitat en l’increment d’aprofitament, quan la propietat desitgi adquirir aquest aprofitament. Així, l’AD es configura com un plusvalor «voluntari» que la propietat pot o no apropiar-se; si no se l’apropia tot quedarà com estava; quan decideixi apropiar-se’n, haurà de compensar la comunitat per les conseqüències que genera aquest increment. És a dir, el nou aprofitament pot no materialitzar-se mai, però si es materialitza haurà de contribuir i la comunitat té dret a participar en la plusvàlua que es generi.
3. El tractament de les actuacions de dotació en les legislacions urbanístiques autonòmiques
Les grans qüestions que planteja l’aplicació pràctica de les actuacions de dotació (AD) es resolen de manera diversa a les Comunitats Autònomes. Tot i que totes elles (17) han acollit la figura d’una manera o altra, val la pena identificar on es troben els matisos, ja que ens indiquen quins han estat els interrogants que s’ha plantejat cada legislador i com els ha resolt.
Per dur a terme l’anàlisi, considerem que el més convenient és seleccionar les qüestions que han rebut un tractament diferenciat i, a partir d’aquí, especificar com ha estat aquest tractament en cada territori.
3.1. Acolliment exprés de les AD
A la legislació d’Andalusia no existeixen les AD com a tals, però en estudiar el contingut del text s’observa que sí estan acollides, anomenant-les «actuacions de millora urbana» i fent un especial esforç per regular-les. En la mateixa línia, Aragó les inclou dins de les actuacions integrades, tot i que sense una referència expressa a les AD com a tals.
La resta de CCAA sí que fan referència a les actuacions de dotació, amb un abast més o menys ampli.
3.2. Objecte de les AD
El fet que justifica l’aplicació d’una AD té un doble abast:
- Cobrir el dèficit de dotacions, i per tant atorgar un nou aprofitament. O bé:
- Atorgar un nou aprofitament i vincular-hi noves càrregues.
Ambdues situacions són possibles. Canàries les diferencia explícitament, parlant de:
- AD d’iniciativa pública, quan l’objectiu és cobrir un dèficit dotacional.
- AD d’iniciativa privada, quan es tracta de compensar a l’Administració per un increment d’aprofitament.
Al País Basc es considera que l’objectiu d’una AD és aixecar la càrrega dotacional associada a l’increment d’edificabilitat, sent més important la participació de la comunitat en la plusvàlua que no pas l’obtenció de dotacions.
3.3. Diferències amb la reforma o renovació urbana
Per discernir si es tracta d’una AD o d’una reforma o renovació, algunes CCAA concreten el nivell d’urbanització en cada cas. En general s’accepten obres complementàries en AD (Andalusia, Múrcia, Navarra).
Andalusia n’ofereix una definició negativa: no serà reforma o renovació aquella actuació que no suposi alteració dels vials o de les xarxes existents. Aquesta categorització s’ha de fer en el planejament, com també estableixen Múrcia i Navarra.
Madrid estableix que es considerarà obra de reforma o renovació aquella que modifiqui més del 50% de la superfície de les xarxes existents. En cas contrari, si hi ha increment d’aprofitament, es tractarà d’una AD.
3.4. Bases de l’increment d’aprofitament
Mentre que el legislador estatal inclou edificabilitat, densitat i canvi d’ús, les CCAA no sempre recullen els tres supòsits:
Catalunya, Canàries, Balears i Madrid sí que han respectat els supòsits establerts per la legislació estatal del sòl. Castella-la Manxa només es refereix a l’increment d’edificabilitat, partint a més d’una previsió general de no increment de l’edificabilitat preexistent, de manera que aquesta només es podrà augmentar fins a un màxim del 50%, i com a excepció a la norma general. La Comunitat Valenciana també estableix límits i es refereix únicament a l’increment d’edificabilitat.
Castella i Lleó i Galícia només preveuen la major edificabilitat i densitat, però no el canvi d’ús.
Extremadura i el País Basc només es refereixen a l’increment d’edificabilitat i al canvi d’ús, però no a la densitat. En el cas d’Extremadura, l’increment ha de ser superior al 10%, de manera que els increments inferiors a aquest percentatge no es sotmetran a noves càrregues.
Al País Basc, el càlcul de l’increment es realitza partint del pressupòsit que l’aprofitament preexistent és el reconegut en el pla, excepte si han transcorregut els terminis d’execució; en aquest cas, es prendrà com a referència l’aprofitament materialitzat (suposadament inferior al del pla). En la pràctica, mantenen un enfocament flexible en el tractament de les disconformitats, partint de la idea que la plusvàlua que ha de permetre l’AD ha de ser real, de manera que negar un aprofitament ja materialitzat implicaria exigir càrregues sense plusvàlua efectiva.
Múrcia només recull la major edificabilitat, i no pas la major densitat ni el canvi d’ús.
3.5. Percentatge de cessió d’aprofitament
També hi ha disparitat de criteris sobre el percentatge de cessió de l’aprofitament lucratiu, dins dels marges establerts per la legislació estatal.
Així, a Andalusia, Múrcia i Catalunya la cessió serà del 10%, encara que en aquest darrer cas amb el matís que, si es tracta d’un supòsit d’increment d’edificabilitat, la cessió passarà a ser del 15%. Canàries i Balears estableixen una cessió del 15% si hi ha increment d’edificabilitat i del 5% en els altres dos supòsits. A Cantàbria la cessió és del 15%.
Per a Extremadura, la cessió ha de ser del 5% (sobre l’edificabilitat i ús). El mateix 5% s’aplica a Madrid (en aquest cas sobre l’increment d’edificabilitat), mentre que Navarra exigeix un 10%, però, de manera excepcional i amb motivació expressa extraordinària, es pot reduir fins al 5% o augmentar fins al 15%; en aquest cas, la memòria de viabilitat i sostenibilitat econòmica del pla haurà de justificar també l’aplicació dels percentatges.
En tots els casos, les legislacions preveuen que la cessió es pugui substituir per pagament en metàl·lic, d’acord amb la cobertura que permet la legislació estatal.
3.6. Cessió de dotacions públiques
En aquest apartat es fa referència a la cessió de dotacions per al reequilibri entre edificabilitats i dotacions (zones i sistemes, dit d’una altra manera) previstes al pla. És aquí on sorgeixen les qüestions més complexes sobre l’aplicació de les AD, que d’alguna manera exigeixen un esforç especial en l’elaboració del planejament.
És evident que, amb una nova ordenació urbanística, la ciutat no pot empitjorar la seva proporció d’edificabilitats i dotacions. Per tant, la necessitat de reequilibri és clara. Ara bé, també sembla raonable que calgui justificar com i quan s’ha de produir aquest reequilibri, i per què.
Aquesta no és l’opció del País Basc, que vincula clarament les cessions a l’existència de plusvàlua, sense més requisits. Aquest plantejament ha estat avalat pel seu Tribunal Superior de Justícia, especialment a través de la seva sentència 781/2021, relativa a una actuació de dotació en el Pla General de Donostia de 2010.
En la resta de casos, és exigible concretar quin és el plus de dotacions que requereix el nou aprofitament i on s’han d’ubicar. Considerem que això obliga el planejador a un exercici especial d’anàlisi i motivació de les seves decisions.
Catalunya fixa estàndards legals concrets de cessió; Múrcia remet al planejament; Cantàbria aplica els mateixos estàndards que en les actuacions de renovació (encara que recordem que eximeix si existeix un alt grau de degradació de l’entorn).
Madrid concreta l’estàndard dotacional més que cap altra Comunitat, en funció de si es tracta d’un sòl residencial, edificat, etc.
És interessant observar que tant Madrid com el País Basc estableixen que les dotacions han de ser efectivament materialitzades en un termini de 5 anys, la qual cosa demostra que la finalitat de la cessió és fer realitat les dotacions, i no només ingressar el seu valor en la hisenda pública. En qualsevol cas, al País Basc no s’exigeix que les dotacions estiguin concretades al pla; es permet l’agrupació dels deures de diferents AD i s’especifica que els imports rebuts per les cessions de dotacions poden utilitzar-se per a expropiacions de sòls externs.
Pel que fa a l’àmbit de referència per al reequilibri, a Andalusia es concreta que és necessari establir l’àrea homogènia, al pla o mitjançant un estudi posterior. Però en aprovar el pla cal determinar els drets i deures, la qual cosa és lògica, ja que la propietat té dret a conèixer quin és l’aprofitament i les càrregues que se li atribueixen.
A totes les CCAA es preveu que l’àmbit pugui ser continu o discontinu. Madrid concreta els criteris per a la seva delimitació i obliga a dividir tot el sòl urbà en àrees homogènies i àrees d’actuació. Si no s’indica expressament el contrari, les noves ordenacions només poden incrementar aprofitaments.
A excepció de Cantàbria, Navarra i Galícia, la resta de CCAA permeten la cessió de dotacions en metàl·lic, aprofitant que és una opció admesa pel legislador estatal.
Proposem que l’àmbit de referència per ubicar les dotacions pugui ser tot el sòl urbà d’un municipi o del pla, ja que la ciutat construïda és un tot, i sembla més realista permetre que les cessions vinculades a nous aprofitaments generats en un lloc puguin aplicar-se per obtenir sòls dotacionals en un altre.
3.7. Categoria de sòl urbà i instrumentació
Mentre que el TRLSRU es refereix a les AD com a actuacions possibles en sòl urbanitzat, les Comunitats Autònomes són les responsables d’integrar aquesta previsió dins la seva pròpia legislació.
Les dificultats de categorització ens mostren que al legislador autonòmic li incomoda poder instrumentar una AD mitjançant un procediment de concessió de llicència, i que, alhora, existeixin càrregues pendents: Com s’han d’instrumentar les cessions? Si es considera una actuació sistemàtica, com es pot atorgar la llicència sense projecte de reparcel·lació previ? Si es considera aïllada, com s’exigeixen les cessions?
Les solucions adoptades per cada Comunitat són diverses:
- Castella i Lleó, Navarra, Madrid i Múrcia: consideren que es tracta de sòl urbà consolidat i d’actuacions assistemàtiques.
- Aragó: les inclou com a actuacions integrades/sistemàtiques sobre sòls no consolidats.
- País Basc: considera que es tracta de sòl urbà no consolidat, sotmès a la «càrrega dotacional». Només se’n pot alliberar amb la cessió i urbanització de les dotacions associades al nou aprofitament, i la cessió del percentatge d’aprofitament corresponent. Les AD es troben a mig camí entre les actuacions sistemàtiques i les edificatòries aïllades (les edificatòries no comporten increment i les sistemàtiques sí urbanització). S’admeten instruments com la reparcel·lació, escriptura pública o acta administrativa prèvia a la llicència, que no es limiten a actuacions integrades o edificatòries.
- Canàries: especifica que es tracta de sòl no consolidat (SUNC), però només a efectes de gestió, no pas de drets i deures. Entenem que aquesta qualificació respon a la dificultat de justificar noves càrregues si es considerés sòl urbà consolidat (SUC).
- Astúries: menciona les AD tant al SUNC com al SUC, amb referència a un règim especial.
- Catalunya: es refereix a les AD com les que tenen lloc en sòl “inicialment consolidat”, donant a entendre que hi hauria una desconsolidació, però sense dir-ho expressament. També les regula com actuacions aïllades, tot i permetre polígons uniparcel·laris.
- Andalusia, Extremadura, Balears i Cantàbria: ja no categoritzen el sòl urbà, han suprimit la distinció entre SUC i SUNC, ja que les seves lleis són posteriors a la Llei 8/2007. Sembla que hem necessitat més de deu anys per assimilar el canvi que vincula drets i deures als tipus d’actuació, no pas a la classe de sòl. Andalusia considera que les AD són actuacions assistemàtiques.
Aquests exemples mostren les dificultats per adaptar-nos a nous models que no encaixen amb els esquemes tradicionals. Però només l’adaptació a les noves realitats pot satisfer les necessitats presents i futures, molt diferents de les del passat.
No veiem inconvenient a instrumentar les AD mitjançant projectes de reparcel·lació, si escau, o bé informe previ a la llicència, cessió unilateral (escriptura o acta), conveni, etc. Al nostre parer, el més pràctic és no considerar l’AD ni com una actuació sistemàtica ni aïllada, sinó senzillament una actuació de dotació amb règim específic. Igualment, preferim evitar la distinció SUC/SUNC, però si la legislació autonòmica manté aquesta categorització, les AD haurien de gaudir d’un règim específic dins el sòl urbà.
Pel que fa a la seva instrumentació en el planejament, a Catalunya ha aparegut un debat, al nostre entendre pertorbador. En els darrers temps, alguns professionals de l’urbanisme —amb algun servidor públic inclòs— qüestionen l’acolliment de les AD quan es tracti d’una revisió de planejament, i no d’una modificació puntual.
Segons aquesta visió, la tècnica només seria aplicable en modificacions puntuals del pla, que és quan caldria reequilibrar les dotacions davant nous aprofitaments. En canvi, una revisió de pla no requeriria aquest reequilibri, ja que es redissenyaria “des de zero”. A més, l’literalitat de la llei catalana només fa referència a modificacions, no pas a revisions.
Davant aquesta perspectiva, defensem que la revisió no té vetat res que pugui instrumentar-se a través d’una modificació (qui pot el més, pot el menys). La modificació a què fa referència la llei catalana s’ha d’entendre com una alteració en sentit ampli, que inclou tant modificacions com revisions. Defensar el contrari equival a fer dependre els deures de la propietat del tipus de procediment que canalitza l’increment d’aprofitament, cosa que no resulta raonable.
És cert que la tècnica de les AD ens obliga a tenir en compte el planejament anterior en concedir una nova llicència, fet al qual no estem acostumats si hi ha revisió de pla. Però és molt més raonable acceptar aquesta mirada retrospectiva que no pas permetre que un increment d’aprofitament en sòl urbà no contribueixi a les necessitats de la ciutat construïda ni a la participació de la comunitat en la plusvàlua generada.
Les dificultats d’evolució dels centres urbans, davant la pressió de demanda i millora de la qualitat de vida, no són compatibles amb la negativa a vincular cessions als nous aprofitaments. Esperem, doncs, que no es consolidi la perspectiva exposada.
4. Conclusions
Com a reflexió final, l’aplicació de les AD ens porta a la conclusió que els automatismes amb què hem operat en sòls d’expansió no encaixen amb la complexitat de la ciutat construïda. Aquesta complexitat exigeix un millor i més profund anàlisi de l’evolució urbana, i una adequació de les noves càrregues en funció de l’existència real o no de nous aprofitaments. Però, alhora, aquesta complexitat no ens ha de conduir a acceptar actuacions ad hoc ni arbitrarietats. Fugir simultàniament dels automatismes i de les arbitrarietats no és fàcil, però és precisament aquí on l’urbanisme del segle XXI es juga la seva credibilitat.
En aquest sentit, considerem que estem obligats a elaborar instruments de planejament que facin l’esforç d’explicar els arguments que justifiquen la previsió d’AD i a quins requisits legals s’han de sotmetre, tot omplint els buits interpretatius d’acord amb la llei i acompanyant estudis econòmics que acreditin la viabilitat real de l’opció adoptada. Les memòries i normatives dels plans haurien de aprofundir en l’ús d’aquesta tècnica, d’una manera comprensible i útil per facilitar-ne l’execució posterior.
5. Relació de lleis analitzades
Estat:
Reial decret legislatiu 7/2015, de 30 d’octubre, Text refós de la Llei de sòl i rehabilitació urbana.
Andalusia:
Llei 7/2021, de 1 de desembre, d’impuls per a la sostenibilitat del territori d’Andalusia.
Aragó:
Decret legislatiu 1/2014, de 8 de juliol, Text refós de la Llei d’Urbanisme d’Aragó.
Astúries:
Decret legislatiu 1/2004, de 22 d’abril, Text refós de les disposicions legals vigents en matèria d’ordenació del territori i urbanisme.
Balears:
Llei 12/2017, de 29 de desembre, d’urbanisme de les Illes Balears.
Canàries:
Llei 4/2017, de 13 de juliol, del Sòl i dels Espais Naturals Protegits de Canàries.
Cantàbria:
Llei 5/2022, de 15 de juliol, d’Ordenació del Territori i Urbanisme de Cantàbria.
Castilla i Lleó:
Llei 5/1999, de 8 d’abril, d’Urbanisme de Castella i Lleó.
Castilla‐La Manxa:
Decret legislatiu 1/2023, de 28 de febrer, Text refós de la Llei d’Ordenació del Territori i de l’Activitat Urbanística.
Catalunya:
Decret legislatiu 1/2010, de 3 d’agost, Text refós de la Llei d’Urbanisme.
Comunitat valenciana:
Decret legislatiu 1/2021, de 18 de juny, Text refós de la Llei d’ordenació del territori, urbanisme i paisatge.
Extremadura:
Llei 11/2018, de 21 de desembre, d’ordenació territorial i urbanística sostenible d’Extremadura.
Galícia:
Llei 2/2016, de 10 de febrer, del sòl de Galícia.
La Rioja:
Llei 5/2006, de 2 de maig, d’Ordenació del Territori i Urbanisme de La Rioja.
Madrid:
Llei 9/2001, de 17 de juliol, del Sòl de la Comunitat de Madrid.
Múrcia:
Llei 13/2015, de 30 de març, d’ordenació territorial i urbanística de la Regió de Múrcia.
Navarra:
Decret foral legislatiu 1/2017, de 26 de juliol, Text refós de la Llei Foral d’Ordenació del Territori i Urbanisme.
País Basc:
Llei 2/2006, de 30 de juny, del Sòl i Urbanisme.
Aquest article va ser publicat a la Legalteca d’Aranzadi el mes de maig de 2025.